07 Tornada a València

L’últim dia va arribar sense avís, i en obrir els ulls de matí tots teníem el mateix al cap: anava a ser un dia d’acomiadaments. Després de passar els sis dies anteriors descobrint el nostre entorn natural i coneixent millor els nostres companys expedicionaris, havíem creat una llar entre tots, i al mateix temps, connexions difícils de trencar.

Com cada dia, vam desdejunar comentant algunes anècdotes i gaudint dels últims moments de l’expedició. Posteriorment, vam acabar de preparar les motxilles i, entre tots, les vam carregar cap a l’autobús que ja ens esperava. En pujar-hi, vam emprendre el camí cap a València, deixant enrere els pobles valencians tan autèntics, tant per les seues tradicions, història i cultura com pels seus accidents geogràfics: rius, muntanyes i serralades. No obstant això, teníem present que l’aventura no acabava ací, continuaria en el futur, sempre que el nostre esperit de curiositat i interés per les nostres arrels es mantinguera viu.

En arribar a la capital de la Comunitat Valenciana, vam carregar amb les motxilles i ens vam dirigir a la plaça Manises, on es troba la seu de la Diputació de València. El motiu de la nostra arribada era la celebració de l’acte de cloenda en presència de diverses autoritats: el diputat de Medi Ambient i Desenvolupament Territorial Sostenible, Avelino Mascarell; el de Cultura, Paco Teruel; els directors generals de Medi Rural i Animal, Luis Gomis, i de l’Institut Valencià de la Joventut, Vicente Ripoll; així com el president de la Mancomunitat de La Serrania, Vicente Polo.Ells van ser els encarregats de fer l’entrega dels diplomes als expedicionaris i ens van dedicar unes paraules sobre el significat d’Expedició Cavanilles i la seua importància per a la implicació dels joves en el coneixement del nostre territori. També vam escoltar als organitzadors Miguel Ángel i José Francisco, que van expressar la seua gratitud per l’experiència viscuda. Per acabar l’acte, dos expedicionaris van parlar en nom del grup, recalcant que aquesta vivència havia sigut tot un plaer.

Finalment, vam fer el comiat de tot el grup. Els organitzadors havien preparat dos regals: un llibre de lectura i una polsera. Aquesta polsera, més enllà del seu valor material, era un símbol d’unió entre tots nosaltres. Ens recordava que encara ens esperaven més excursions, més riures, més espais naturals i, sobretot, més amistats. Era un punt i seguit, no un final. Sabíem que ens tornaríem a veure.

Com que veníem de diferents punts de la Comunitat Valenciana, ens vam dirigir a l’estació del Nord. I va arribar el moment més difícil: el de les abraçades i els adeus. Però, tot i la tristesa, marxàvem amb el cor ple de records i la certesa que aquesta aventura ens havia marcat per sempre.